Avui em vist un documental mol tendre, penso que en aquest senyor l’haurien de clonar i possar-lo a totes les escoles del món (considerant que per a mí la clonnació és una aberració i que només en aquest cas pagaría la pena fer-la servir). Potser així esdevindriem una veritable civilització.
M’ha sobtat com a sol.lucionat el problema dels nens maltractats (fins arribar a l’arrel) i com ha reaccionat de forma flexible davant la maravellosa protesta dels alumnes que defensàven al seu company castigat. El companyerisme (no empatia que diem ara) desenvolupat és preciós, em recorda el film “Stand by me”. També es important el reconeixement col.lectiu de la part de culpa davant la mala actuació del company; i fins i tot el propi reconeixement que en feia aquest noi a posteriori.
“El càstig ha de tindre relació directa amb l’acció”, ho haig de meditar, veure o trobar una aplicació pràctica, que pugui esdevindre més efectiva, tractant el problema més des de l’arrel.
És curiós com extreu de l’interior de aquestes futures persones tota la seva càrrega emocional. Ajuda a exterioritzar-la i a treure els “dimonis” que vec aquí que portem de ben petits. És una escola educadora, adoctrinant, sí però del bon camí.
Opino, que la millor forma d’educar un fill és “que sigui feliç i bona persona”. A l’acabar el curs passat P4 els nens van fer un dia de curses, el meu i un altre van xocar i caure, per tant van quedar els últims; però un pare em va dir “al.lucino amb el Nil, ha arribat l’últim però rient i més feliç que una perdiç” à Ho estic fent bé.
Amb la poca (o molta) experiència que tinc, dintre de agrupacions comunitaries i socials, comprobo com molts projectes no tiren endavant perque som arrogants, no escoltem, no tenim ganes d’apendre dels altres, no som sincers; en definitiva el bé comú queda anul.lat per la suma dels interessos individuals, i així ens va.
