martes, 11 de octubre de 2011

ELS QUATRE ÚLTIMS TEXTES

EVALUACIÓN EN EL PROCESO DIDÁCTICO, CUADERNO, són unes bones guies per guardar a la meva motxilla.
 
LOS PROCESOS FORMATIVOS EN EL AULA: Estrategias de Enseñanza-aprendizaje. Molt ben documentada, té coses molt interessants, i d’altres que no ho són tant  ara mateix, però que en un futur puc necessitar-les, per tant me les guardo també.

AVALUACIÓ DE FP, es tracta d'un bon glossari per tindre damunt la tauleta de nit, per a les nits que no sé que faré l'endemà.

jueves, 6 de octubre de 2011

LLÀGRIMES DES DEL JAPÓ

Avui em vist un documental mol tendre, penso que en aquest senyor l’haurien de clonar i possar-lo a totes les escoles del món (considerant que per a mí la clonnació és una aberració i que només en aquest cas pagaría la pena fer-la servir). Potser així esdevindriem una veritable civilització.

M’ha sobtat com a sol.lucionat el problema dels nens maltractats (fins arribar a l’arrel) i com ha reaccionat  de forma flexible davant la maravellosa protesta dels alumnes que defensàven al seu company castigat. El companyerisme (no empatia que diem ara) desenvolupat és preciós, em recorda el film “Stand by me”. També es important el reconeixement col.lectiu de la part de culpa davant la mala actuació del company; i fins i tot el propi reconeixement que en feia aquest noi a posteriori.

 El càstig ha de tindre relació directa amb l’acció”, ho haig de meditar, veure o trobar una aplicació pràctica, que pugui esdevindre més efectiva, tractant el problema més des de l’arrel.

És curiós com extreu de l’interior de aquestes futures persones tota la seva càrrega emocional. Ajuda a exterioritzar-la i a treure els “dimonis” que vec aquí que portem de ben petits. És una escola educadora, adoctrinant, sí però del bon camí.

Opino, que la millor forma d’educar un fill és “que sigui feliç i bona persona”. A l’acabar el curs passat P4 els nens van fer un dia de curses, el meu i un altre van xocar i caure, per tant van quedar els últims; però un pare em va dir “al.lucino amb el Nil, ha arribat l’últim però rient i més feliç que una perdiç” à Ho estic fent bé.

Amb la poca (o molta) experiència que tinc, dintre de agrupacions comunitaries i socials, comprobo com molts projectes no tiren endavant perque  som arrogants, no escoltem, no tenim ganes d’apendre dels altres, no som sincers; en definitiva el bé comú queda anul.lat per la suma dels interessos individuals, i així ens va.


martes, 27 de septiembre de 2011

LA MOTXILLA

ANÀLISI:
Unes reflexions interessants sobre les innercies professionals que dificulten els canvis per a la millora. Aquestes innercies van acompanyades de les pors que podem tindre tots davant d’obrir-nos (ideológicament i metodológicament).

En el cas concret de l’Ensenyament, existeix la dificultat de falta d’unitat de criteri científic (però crec que salvant les distàncies, tothom aplica el que sap com pot i com vol).

És cert que dintre d’una comunitat laboral, si tothom segueix el mateix criteri, les coses surten millor. I que és molt necessaria l’existència d’Indicadors objectius de control dels resultats obtinguts respecte dels esperats; a fi i efecte de millorar de forma contínua.

RESUM:
La qualitat educativa depèn de la nostra «motxilla» com a docents?
Albert Gelpí  &  Frederic Malpica

L’Ensenyament per Competencies i la complexitat de la societat condiciona més als docents.
S’han de posar d’acord per millorar processos d’ensenyament-aprenentatge (la practica pedagògica óptima per cada centre). Necessitem un autodiagnòstic pedagògic de la realitat de les aules.

La Qualitat Educativa (Q.E.) es dóna si el Centre acompleix les seves finalitats docents, responent a les exigències dels alumnes i famílies.

L’ ISO 9001, a gestionar processos repetitius que intervenen a la Q.E., i l’EFQM, ens porta a l’excel.lència (lideratge de l’equip directiu, gestió de persones, satisfacció total de Profesorat i PAS, sostenibilitat, optimització de recursos, ... etc.). Amb l’ISO 9001, guanyarem temps, per dedicar-lo als alumnes més individualment. I el professorat treballa coordinadament per aconseguir les finalitats pedagògiques pactades.

EL PES DE LA NOSTRA MOTXILLA  La motxilla es fonamenta en experiències personals, més que en fonaments científics. Si cada professor porta els seus recursos només a la seva motxilla. Com sabrem si ho fem bé? A més a més, cada dos anys surten teories noves o revisions, quines ens quedem i quines abandonem? Per parlar de Q.E., hem de coordinar el que portem a totes les motxilles per fer classes. A més si canviem de centre, d’assignatura o de grau, hem de revisar la nostra motxilla.

Qué hi guardem a les nostres motxilles? Ideología(el nostre model social) i metodología coherent amb la primera. Les tècniques pròpies per fer classes ens donen seguretat a l’aula, i no ens agrada que les toquin. De fet  portem diferents motxilles, per a idèntics objectius... La coordinació esdevé complicada

Comparació de la pràctica educativa amb altres pràctiques professionals. A l’ensenyament el protocol d’actuacions no existeix. No tenim fonamentació teòrica universal ni científica, perque s’ha perdut el temps en discusions ideológiques i no científiques. Sense protocols, no tenim un lideratge pedagògic fonamentat per assolir la Q.E. També necessitem indicadors per comparar Objectius i Realitat a l’aula.

Si apliquem l’E. per Competències, l’equip docent s’ha de coordinar per fer tractaments individualitzats a cada alumne. I s’ha de trobar l’espai, el temps i la manera de compartir la pràctica docent (més individual que col.legiada, a diferència d’altres professions).

Fins i tot, qui ha estudiat pedagogía i coneix de ciència innovadora, no l’aplica pq no l’ha practicada. La nostra font és més com ens han ensenyat, que les teoríes que haviem d’apendre... Aixó dificulta la innovació, el progrés




Com mesurem la pràctica educativa
Claus per desenvolupar i gestionar la nostra motxilla
Existeixen experiències on defineixen indicadors de processos d’ensenyament-aprenentatge, amb dos referents:  finalitats i referent tècnic-científic.

Tots els indicadors es fonamenten als objectius. La qualitat a una escola passa per omplir el buit existent entre la pràctica pedagògica ideal (ensenyar segons les finalitats de l’escola) i la real que es dóna a les aules.
Necessitem un criteri per poguer destriar a la nostra motxilla. I s’ha de fer des de dintre, entre els docents, realitzant primerament un autodiagnòstic. Després establint pautes de millora inmediata, i estratègies a mig i llarg termini.

La Q.E. passa pq. tots obrim les nostres motxilles i ens coordinem per possar-nos d’acord.

jueves, 22 de septiembre de 2011

B2. IMPARTICIÓ D'AF. DISSENY DE MATERIALS.

COMENTARI SOBRE ELS 4 TEXTES rel.latius al disseny de materials i l'autotest.
6.LA SELECCIÓN DE MATERIALES DIDÁCTICOS. PERE MARQUÉS.
Estic totalment d’acord amb aquesta percepció, d’qualitat objectiva i de considerar les característiques específiques del curs (alumnes, objectius, ..etc); el que no existeixen bons i dolents materials (si aplicacions incorrectes), que un material TIC no té perque ser millor que un llibre i trobo molt útils les reflexions-guía, per a valorar el conjunt d’un material (“componentes & consideraciones”
L’apartat de “apoyos clave” per a minimitzar riscos, pot semblar obvi, però és força bo tindre-ho present.
7.PROTOCOLO DISEÑO DE MATERIAL DIDÁCTICO.
Bé, és una bona guía-base (atenent a qüestions de forma), que pot desenvolupar-se posteriorment al meu camp.


9.ANALISIS DE MATERIALES DIDÁCTICOS.   Diego Castrillejo

Respecte de l’autoaprenentatge, no em queda clar el paper de l’Educador
El canvi disruptiu a l’educació donat els mitjans digitals es cert, que per una part ens treu perspectiva; i per l’altre hem de explorar els mitjans per optimitzar els materials a tot el seu potencial

UN CASO CONCRETO CD13 portal Educ.ar
En el cas estudiat del CD13, considero que ho desgrana correctament. Critica en excés un material que està dissenyat per a fer les primeres passes a l’ensenyament digital per part de professorat no introduït. Considero que aquest CD introdueix al docent en una nova dimensió, i que és bo deixar que ho assimili, i si li agrada segurament anirà a buscar el CD14...  Els objectius del CD13 s’han cobert totalment. També, tot i pensar que potser la feina d’aquesta empresa es justa, potser podem entreveure que són les primeres pases de quelcom més gran que encara ha de vindre.


10. MATERIALES PARA LA DOCENCIA UNIVERSITARIA

Em quedo amb les següents frases. Està molt bé
·         Ensenyament i aprenentatge van lligats, ens fixarem en el que volem ensenyar i en el realment s’apren (millora continua)
·         Les “Funcions dels materials curriculars” estan molt bé per emetre una valoració màxima.
·         Material curricular és un mitjà d’informació i una forma d’estructurar i organitzar, que incideix a l’alumne a la seva percepció de la realitat.
·         Si el docent prepara i desenvolupa les classes presencials, a més ha de: dotar d’eines i recursos pq. l'alumne progressi a activitats no presencials

 Un bon recordatori:
Tot material tindrà l’objectiu formatiu:
o    Definirem objectius grals. que orientin l’acció formativa
o    Pot ser bo concretar objectius
o    Els objectius expressaran capacitats de l’alumne.

Continguts són sabers culturals, assimilats ajuda a assolir capacitats
Continguts es trien raonadament segons objectius
Continguts es classifiquen en:
o    Conceptuals o coneixement (saber)
o    Procedimentals o d’habilitats  (saber fer)
o    De valors i actituts (manera de fer )
Delors, 1996, 3 pilars de l’educació: Aprendre a saber, fer, ser.

Organitzant continguts considerar:
                Continuitat i progressió
                Interrelació
                Delimitació de continguts centrals (permetin prioritzacions)


EN DEFINITIVA:
Els textes 6, y 10 m’agraden perque reforçen el que he aprés ultimament.
El texte 7, el trobo pràctic en qüestions de forma.
El texte 9, no m’agrada gaire perque em recorda una frase d’un ex-jefe i amic meu “Desde la barrera los toros se ven muy bien”.

jueves, 11 de agosto de 2011

EL POWER POINT D'AHIR DIMECRES 10 D'AGOST

Com a coses negatives destacarem:
La presentació no tenía un títol inicial atractiu i descriptiu.  No queda clar de qué anava
No es cumplia la regla del 7x7 (excés de lletra).                És impossible llegir-ho tot i es fa molt pesat
Excés de canvis a la lletra: color, negretes, ...                     És de mal gust i dificulta la lectura
Excés de transicions.                                                         Distreu i cansa
Tables i gràfics excessivament complicats i lletra petita.       No es pot llegir
Temporització automàtica.                                                 Si vols fixar-te en quelcom, no et dóna temps.

Coses positives:
Domini de les tècniques de P.Point (transicions) i d'alguns molt interessants.
No posa gaires dibuixets, a banda dels globus, amb tonalitats suaus
Tot és tant detallat, que el presentador no cal ni que parli.

RESUM: Sembla una peli CI-FI amb molts mitjans(i efectes especials) i pocs arguments


miércoles, 10 de agosto de 2011

"CÓMO HABLAR EN PÚBLICO" - Sr. Eduardo Criado

Bé, donat que vaig un pèl endarrerit a les tasques encomanades; no resumiré aquest vídeo que ens ha passat l'Albert.  Aquesta vegada només donaré el meu parer personal.

Tot i que és una conferència de l'any 86, i les TIC pràcticament no existien a llavorens, crec que és aplicable al 100% avui en dia. Aquest home dóna una conferència de "com arribar al cor"  i  "t'arriba al cor". És a dir, predica amb l'exemple. Estic a favor de la tecnologia i de la tècnica; però la passió no es pot inventar, s'ha de desenvolupar amb l'ilusió.

Sóc una persona novell en aquest aspecte, no tinc gaires coneixements, però aquesta conferència té moltes coses interessants que no diu, però que fa... i com les fa.

EL ROL PLAYING: quí vol el cotxe nou?

Avui ens han convidat a participar en un rol-playing, que he trobat força interessant per:
  • He aprés molt sobre els meus companys i sobre mí mateix (considero que es tracta d'un exercici bestial per a poguer desenvolupar actituts i que cal repetir)
  • Juro x Snoopy que no m'he picat en cap moment (fer-se l'emprenyat pot arribar a anul.lar parcialment actituts de líders opossitors...)
  • En aquest cas li estiraré de les orelles al Cap Suprem de la Logia (en A.Gelpí) p.q. considero que les regles del joc no estaven ben definides, i això ha provocat que tothom es pensés que havía de defensar la seva possició "a capa i espassa".
  • Esmentar als Srs.Serras, que com a líders frontals, m'han donat una lliçó de negociació i tractament d'arguments, cosa que m'ha fet disfrutar MOLTÍSSIM. L'E.Punset, assenyala que els emprenedors hem d'aprofitar-nos dels nostres errors per apendre.

ENTREVISTA PUNSET-BELMONTE "Antes y después de conocer nuestro Cerebro"

COMENTARIS i REFLEXIONS
En Belmonte prestigiós neurofisiòleg  ens explica que la societat haurà de canviar a mesura que es vagin fent descubriments sobre el cervell.
Parlant sobre la Justicia, explica que molta gent es a la presó per fals reconeixements, i no per mala fé dels testimonis, sino per diferents errors del cervell: experiències traumàtiques, tendència del cervell a omplir buits als records inexistents, inducció per part dels advocats… D’altra banda, els psicòpates tenen unes parts del cervell (corteza orbito-frontal, lóbul frontal) que no funciona com la de la resta de la gent i que fa que no reconeguin el patiment humà (manca d’empatía); a més a més, si han patit maltractaments a la infantesa o adolescencia, fa que es desenvolupin com a psicòpates. Per tant s’haurien de “reparar” si es pot i si no tancar-los per evitar que facin mal a la resta de les persones, no cal venjar-se (deu referir-se a la pena de mort).
Aquesta part dóna suport a la política penitenciaria actual: el delinqüent no és culpable dels seus actes, pq. va nèixer tort, i de petit el van maltractar... No se l’ha de castigar, se l’ha de reinserir a la Societat. (Excepte si el delinqüent atempta contra els interessos de l’Estat o afins)
Això està molt bé, però està demostrat que no funciona, si més no, encara no estem en disposició de “reparar-los” amb garantíes.
Es parla sobre el elevat consum d’analgèsics (creixent) a la nostra societat i la tendència dels metges a no facilitar el consum d’opiacis (morfina), que la pròpia OMS aconsella augmentar. El dolor és una senyal de quelcom funciona malament, quan ja ho saps, s’ha de minimitzar pq. si és crònic, esdevé un problema per sí mateix. No faciliten el consum de morfina per qüestions culturals(antigament el dolor dignificava, donat que no es podiar evitar) més que per qüestions tècniques: la tolerància (necessitat progressiva de més quantitat per tindre els mateixos efectes) i els efectes  secondaris.
Ho trobo molt interessant, pq. ataquen als cures i metges (quan els necessitas, es que vas malament...) que abans uns, i ara els altres, han esdevingut els Senyors del nostre benestar. Un metge, només t’escolta amb veritable interès si li pagues, i els hi molesta (ho he sentit dir) que la gent estigui pre-informada abans d’anar a la seva consulta.  La dossificació de morfina que fan en casos de càncer és ridícula-repugnant; pq. no té cap sentit evitar que un malalt terminal es faci drogodependent (per desgràcia vaig comprovar aquesta dossificació, en una persona propera que em va demanar que li facilités un arma...).
Possibles interaccions cervell-màquina.  El propi estudi de les connexions al cervell, ha de ser mitjançant ordinadors, donada la complexitat del mateix. Avui en dia, ja pot fer-se funcionar una màquina amb el registrament dels impulsos elèctrics del cervell.
Altre tema, sería llegir la ment humana; estem a una fase molt inicial, on es poden detectar més que idees, sensacions bàsiques. S’atansen de forma asintòtica, és a dir que van coneixent més coses, però que no saben si els portaran al coneixement total.
He llegit de grans avanços en aquest sentit (pròtesis per a invàlids, que “fan un pont” a les connexions danyades.  Respecte de llegir la ment humana de forma total, estic segur que ho intenten per millorar el control social; però a banda de que n’estic totalment en desacord, crec estan donant pases de cec i com sempre passa amb la ciència, no saps quan obriran una “caixa de Pandora”.
Creuen que es un mon fascinant per la millora de la societat humana.
Trobo infantil pensar que els avanços científics poden millorar la societat humana. Només cal veure qualsevol película històrica i entendre que si obviem els avanços existents, les persones ens movem sempre pels mateixos patrons. No crec que la tecnología ens millori com a persones o societat respecte d’un individu de l’Edat Mitjana (p.e.)


jueves, 28 de julio de 2011

ENTREVISTA “LA BUENA CRISIS”. Jordi Pigem
RESUMEN
·         CRISIS significa “impàs”, periodo justo antes del cambio a mejor o a peor
·        Consumismo no nos da la felicidad, hoy consumimos y vivimos más, pero somos más infelices, incluso tenemos nuevas enfermedades respecto de la Edad Media (la depresión)
·         En el 72 se publicó un informe de los 9 parámetros (7)medibles como límites del planeta, donde se planteaba la posibilidad de traspasar unos límites (p.e.de contaminación) en que el planeta no lo soportaría (su estabilidad) entrando en un ciclo de cambios incontrolables, irreversibles retroalimentados y de desarrollo imprevisible (cantidad ingente de variables). Hace 3 años se publicó un documento creado por científicos (entre ellos 3 premios nóveles), en el que se aseguraba que habíamos traspasado esos límites en tres parámetros:
o        Contaminación en CO2, cambio climático
o        Contaminación de acuíferos en N (debido a la saturación del cultivo industrial)
o        Aceleración de la desaparición de espécies animales y vegetales. 1000 veces más rápido que en la era Pre-Industrial. Una baja biodiversidad nos hace más débiles delante de un ataque patógeno, por falta de variedad de recursos de lucha.  Si no hubiera existido la viña americana cuando el ataque de la filoxera a finales del SXIX... no existiría hoy la uva...

·      ECONOMIA:  El sistema que creíamos crearía riqueza para todo el mundo, ha creado desigualdades, generado riqueza,  pero que no se traduce directamente en satisfacción (felicidad).  Como herramienta, la ECONOMIA, no ha servido para predecir la Crisis declarada en septiembre 2008. En octubre el Presidente de la Reserva USA ( i principal teólogo del neoliberalismo), testificó ante la Corte de de USA, sobre la crisis: que su visión del mundo no funciona (Teoria econòmica se autodeclara obsoleta). 3 años después seguimos usándola... p.q. no tenemos otra cosa, o no queremos buscarla.
o        PIB de un país se mide a través del moviento económico, no mide el Progreso del mismo. Y se usa pq. Es medible... Dicen que la realidad es solo lo que es medible. És una medida útil, pero no puede ser la única, pq. No es real.
o        Necesitamos reorientar la economía/sociedad, de forma que en su centro no esté el dinero(cosas), sino las personas (M.Luther King)
o        Nos dejamos seducir por parámetros abstractos de Macroeconomía. En los 60 se introdujeron conceptos, que luego pasaron, pero ahora NOS TOCA CAMBIAR, pq. Esto es insostenible. Consumimos más recursos de los que se generan

Actualmente se intenta medir la felicidad (incluso economistas) usando 3 factores: esperanza de vida, satisfacción declarada en encuestas y huella en el Medio Ambiente. En la primera medición salió como sociedad más feliz un pueblo que vive en una isla y que se dedican a la pesca...  En la segunda, eliminando los mini-paises, el primero salió Costa-Rica (que no tiene ni ejército), España el 77,... y USA el 114...
En definitiva, nos toca cambiar pq. Se demuestra que nuestra Espiritualidad, el dar sentido a nuestra vida es lo que nos hace felices.  Cambiar siendo “amables con el mundo”, con los demás, con nosotros mismos. Apostar por el bien común, que nunca está separado del bien individual por completo.  Hay que vivir más creativos, amigables.
El reto actual es el más grande pq. Todo es globlal, la crisis del 29 no lo era. Afecta a todos los paises del mundo...  Todo se intensifica:  retos y posibilidades.  Es un periodo muy interesante, pq. El futuro hoy en dia es más incierto:  puede ser mucho peor o mucho mejor.
Nuestros pequeños gestos y palabras pueden llegar muy lejos. Se puede aportar desde cualquier profesión. No hace falta repetirse, podemos reinventar el mundo, pq. Si no  nos echará fuera.

COMENTARI
La definició de crisi és molt encertada, i a més ens dóna esperança respecte al futur social que comencem a veure: salut pública encara pitjor, retardament de la jubilació, etc.
És cert que les coses materials no donen la felicitat (tot i que hem de partir d'uns mínims, com ara menjar i dormir sotacobert...) Segurament la Depresió com a malaltía moderna, ho és pel fet que l’esperança de vida a l’Edat Mitja fora de 30 anys..., i amb aquest periode de temps deu ser molt difícil conèixer el teu entorn físic, social, i el lloc que ocupes... És a dir, no tens temps de deprimir-te

Tinc la sensació que fa dos anyets, que a nivell mundial s’està donant aquest canvi (catàstrofes climàtiques arreu), excepte a Catalunya
L'abús de l'dob nitrogenat per augmentar la producció, tot i que desprès saturin el mercat baixant els preus... es dóna més als microproductors (els nostres pagesos). Han augmentat l’inversió (costos variables) obtenint el mateix benefici final.  Una operació empresarial ridícula, que no es dóna a les grans indústries agrícoles.
És difícil pensar que els directors del món, no considerin aixó i mirin a tan curt termini

Crec que tothom és conscient que el capitalisme (i més concretament el neolliberalisme) no dóna benestar global; tot i que donat l’èxit del comunisme (l’altre opció més extesa) hom ha pensat que era la solució “menys dolenta”, com ara és defineix a la Democràcia. El neolliberalisme, com a tendència econòmica extrema, no és una solució óptima; ara bé, sempre que tinguem per “menjar”, no es donarà cap canvi (al Mediterrani islàmic han fet una revolució francessa, amb més o menys èxit, però amb idèntic detonant)

Sovint ens oblidem que com a instrument de medició i anàlisi la Teoría Econòmica, realment és això: una teoría.  De fet, quan escoltes les explicacions de Macroeconomía, referent a PIB, divises, comerç internacional, deslocalització, et quedes “penjat”, no s’entén gaire.  La Teoría Econòmica ha esdevingut una mena de religió (que ningú s’atreveix a dir que no entèn ...) que t’has d’empasar, no cal que l’entenguis; i tot sovint, sembla una història inconnexa o plena de sofismes, que justiquen situacions i/o actuacions sense cap lògica.  Un exemple sería quan la Tele ens diu que hem augmentat el PIB hem d’estar contents... Per què?

Respecte que individualment podem canviar les coses i que tot suma, estic d’acord; ara bé, el resultat final depen més de l’unió i coordinació d’individualitats davant el poder establert, que de fets aïllats totalment individuals que poden ser fàcilment neutralitzats.
.

miércoles, 20 de julio de 2011

ENTREVISTA A MARC PRESKY

Adjunto l'entrevista i uns comentaris diferenciats sobre les parcialitats de la mateixa.

EDUARDO PUNSET (REDES) 05.12.2010
La antigua forma de enseñar es aburrida;
la nueva se basa en que los chicos aprendan solos.
Marc Prensky

Eduard Punset:
Eres famoso por muchas cosas pero una que la gente no ha olvidado es que dijiste que los ordenadores y los videojuegos no son tan malos como dicen, como parecen. ¿Por qué no le explicas a nuestra audiencia por qué? Pues estoy seguro de que muchos tienen sentimientos negativos en relación con los ordenadores y los videojuegos.

Marc Prensky:
Bueno, el problema es que la mayoría de la gente que piensa así no es aficionada a los videojuegos, por lo que no tienen ningún conocimiento directo, simplemente escuchan lo que dice la prensa.
 Jo, als 19-20 anys, vaig estar enganxat a un joc de combat ...
Ahir a la nit, necessitava fer temps i relaxar-me

M.P.
Y la prensa ha sido nefasta porque, ¿qué hace la prensa? Pues insisten en todo lo malo posible y montan una gran historia de por qué es malo, por qué esta persona se ha quedado como hipnotizada o lo que sea. No escriben sobre lo bueno. Así que la opinión pública tiene una idea totalmente opuesta a lo que es. Creen que los peligros son grandes y los beneficios, escasos. Pero en realidad, los beneficios son muchos y los peligros son escasos, reales, pero escasos.
 Ells tenen una visió d’un extrem, i aquest “gurú” està defensant l’altre extrem. P.e. Un perill escàs és morir per un atac terrorista; però és un perill molt greu, i a quí li toca, tant li fa pertànyer al 0,0001% de la població que l’ha patit.

E.P.: ¿son mejores médicos, mejores...? los que han practicado con los videojuegos.

M.P.
Son todas esas cosas. Y lo interesante es que los que ahora tienen unos treinta o cuarenta años y que crecieron jugando con videojuegos parece que son mejores médicos, sobre todo aquellos médicos que operan por cirugía laparoscópica. Hay estudios de investigación que lo demuestran científicamente. Son mejores músicos, mejores constructores de montañas rusas -porque son literalmente constructores de montañas rusas-, mejores hombres de negocios, mejores empresarios; y la razón es que los videojuegos te enseñan a asumir riesgos. Aprendes a actuar a partir de un feedback. Aprendes a tomar buenas decisiones. Este tipo de cosas que luego transmitimos a todas nuestras profesiones.
No estic segur que un professional de 40 anys (jo mateix) sigui més bo que un de 55, reconec que tinc més facilitat cara al canvi (flexibilitat) i adaptació a noves tecnologíes. Ara bé, això bé donat per una inversió en diferents estudis i cursos de formació, que mai han tingut res a veure amb els videojocs.
 El videojoc, em va introduïr al món de la informàtica? Si.
Innegable, que a qualsevol professió on es pugui fer servir noves tecnologíes (cirurgià per laparoscopi), el que una persona tingui afició als video-jocs, és un punt a favor. També, no crec que l’incidència en d’altres professions (metge de capçalera) sigui tant directa.

Els videojocs no t’ensenyen a asumir riscos, pq. no existeix cap risc en un videojoc. Si en un combat simulat, et maten, tu no rebs una descàrrega elèctrica (com a molt perdies una moneda de 25 pts., o havies de tornar a començar la partida). Personalment he après a asumir riscos, a partir de “jugar de debò”: nòmina, hipoteca, relacions socials. 
L’altre dia vaig estar jugant a un joc de comerç amb el meu fill de 4 anys(gairebé 5), i ell és va aborrir rapidament. Aquest joc ensenyava basicament a comprar barat i vendre car, i estava molt bé pq. els nens control.lin una mica el significat dels diners. Desenvolupava la memòria per enrecordar-se dels preus d’altres mercats. I es podien fer previsions a partir d’haver jugar varies tirades...

Eduard Punset:
Los que juegan con ordenadores y videojuegos parecen taciturnos, parecen reservados... Me preguntaba si, de alguna forma, podemos aprender a conocerlos mejor. Dicho de otro modo, si podemos utilizar los ordenadores y los videojuegos para relacionarnos mejor con ellos.

M.P.
Es algo que durante mucho tiempo no hemos hecho. Creo que fue una oportunidad perdida, siempre lo he pensado: conseguir que los padres y sus hijos jugaran al mismo juego, cada uno con distintas habilidades adaptadas a su edad. Empezamos un poco con la Wii. Los de Nintendo sacaron la Wii y diseñaron deliberadamente un juego al que pudieran jugar juntos abuelos, padres e hijos. Y pienso que tienes toda la razón, es lo que debería pasar.
Estic d’acord, amb lo de wii, i amb que socialment hem de fer un esforç per entrar al mon dels nostres fills-alumnes, esforçar-nos amb l’empatía.

Eduard Punset:
Nativos digitales, que nacieron con los videojuegos. Se calcula que pasan algo así como 5.000 horas leyendo a lo largo de toda su vida y quizás unas 10.000 horas jugando a videojuegos. Las cifras de nuestra generación indican precisamente lo contrario, ¿verdad?, ¿es así?, ¿tiene esto algún significado o supone algún resultado concreto?

M.P.
Bueno, yo he hecho esos cálculos, que son aproximados, pero sí es cierto que las consecuencias son muchas, porque leer conlleva que haya una historia, una lógica, mientras que los videojuegos nos hablan de interacción, respuestas rápidas, resolución de problemas. Es importante que todos los padres entiendan esto. Un videojuego no es más que un gran problema que cuesta cincuenta euros. Y a los chicos les gusta resolver esos problemas. Si lo pensamos bien, si se tratara de problemas que les plantearan en el colegio, los padres estarían encantados. Es posible que los niños inviertan meses o una hora en resolver el problema y cuando lo consiguen deberíamos felicitarlos ¡en lugar de decirles que dejen de jugar!
En lo que respecta a la lectura, creo que hay nuevas formas de asimilar la información. Evidentemente, espero que algunas ideas se transmitan de generación en generación. No sé si se guardarán siempre en libros o si se conservarán mediante garabatos, quizás se guarden en formato video u en otros formatos aptos para recopilar historias, pero necesitamos conservar el pasado, hay muchas cosas buenas que forman parte del pasado, pero al mismo tiempo no podemos vivir en el pasado.
 Los nativos digitales, qui ha nascut entre pantalles y los inmigrantes digitales, els que ens adaptem. Totalment d’acord, hi ha una diferència en qué i com aprenem quelcom en un llibre i en un video-joc. Per tant és positiu l’ús d’ambdós mitjans.

Eduard Punset:
¿Traduciría lo que estás diciendo si dijera que experiencias diversas comportan estructuras cerebrales diferentes, y que la estructura cerebral de alguien que ha crecido con los videojuegos es diferente de la de alguien que no lo ha hecho?

M.P.
Bueno, sin duda es verdad lo que dices, pero lo que todavía no sabemos es cómo y qué significa. Hasta la fecha, nuestros conocimientos sobre el cerebro son todavía muy escasos en ese campo. Lo que sí sabemos es que, independientemente de cuáles sean, las experiencias que vivimos influyen en nuestro cerebro; así como los músicos tienen cerebelos de mayor tamaño, si repetimos algo una y otra vez, esta repetición influirá en nuestra capacidad de hacerlo. Los aficionados a los videojuegos suelen tener mejor visión periférica, muestran una mayor concentración, una mayor concentración visual. Quizás tengan mayores habilidades para la resolución de problemas, no lo sabemos.
Una persona que realitza una activitat física/mental diferent a la d’un altre, té un diferent creixement mental (taxistes de Londres, músics,...). Els videojugadors, tenen millor visió periférica, més concentració... O parlem d’aïllament.  També diu “quizás tengan mayores habilidades para resolución de problemas”; és a dir no està demostrat... i ni s’atreveix a insinuar-ho 

Eduard Punset:
Es fantástico. En cualquier caso, sí sabemos que los taxistas de Londres tienen un hipocampo de mayor tamaño que cualquier ciudadano debido al esfuerzo de memoria.
 "Bueno, los nativos digitales tienen tantas pantallas -la pantalla del video, la del teléfono, la del ordenador-, que no mantienen la atención, se vuelven incapaces de concentrarse en un único problema. ¿Qué opinas de esto? ¿Por qué…?



M.P.
No creo… Pienso que se pueden dar distintas respuestas a esta pregunta. Creo que no es una pregunta fácil. En primer lugar, lo más importante para una persona joven, igual que para una persona mayor, todo sea dicho, es la atención. La gente lista hace lo posible para captar la atención de los demás. Invierten mucho dinero, millones de dólares en videojuegos, películas y otras muchas cosas. Así pues, la gente que presta atención a muchas cosas distintas a la vez ha aprendido a dividir su atención y por eso comentan: "Vale, no necesito centrarme únicamente en esto porque puedo hacerlo igual...". Hemos llevado a cabo experimentos en ese sentido. Uno famoso es aquel en el que hay unos niños que ven la televisión solos (se trata de niños pequeños) y otros que ven la televisión pero estando delante de un videojuego. Los niños que están delante del videojuego juegan, pero tanto unos como otros saben perfectamente qué está pasando en la televisión.
 Respecte de prestar més atenció, Prensky diu que els nens poden estar pendents de dues coses a la perfecció:  un video-joc i la tele.  Molt bé, parlem de dues coses que els hi crida l’atenció. També parlem de dues coses que potser són de baixa necessitat d’atenció.  Tinc entés que és pot prestar atenció a varies coses; però depenent del nivell necessari; p.e. puc escoltar música i estudiar, però estudiar i veure la tele, no és viable.
Eduard Punset:
Lo que está pasando…

M.P.
Porque la mayoría de las cosas no requieren toda nuestra atención. Lo que requiere toda nuestra atención es el tiempo o las urgencias, porque se produce una gran descarga de adrenalina, y la adrenalina ¡nos exige que nos centremos! Pero, en la mayoría de los casos, la gente lee varios libros a la vez, hace distintas cosas a la vez, piensa en varias cosas simultáneamente, quizás escucha música, puede que conduzca escuchando la radio…, muchas cosas. Nuestro cerebro es muy poderoso. Y creo que es una idea muy equivocada pensar que tenemos que centrarnos únicamente en hacer una cosa a la vez.
 La gent llegeix dos llibres simultàniament... Normalment no.  Tot i això, estic d’acord, que el cervell s’ha d’entrenar per desenvolupar-lo. Als 4 últims anys, jo mateix tenint ara 41, m’he adonat d’aquest fet a la pràctica; aconseguint una millora a la simultaneÏtat de treballs i logística, i també amb l’ampliació de la concepció espaial.

Eduard Punset:
Escribiste algo así en algún sitio, hablando de un estudiante que no prestaba atención y tú dijiste que no era un problema de déficit de atención sino simplemente que el estudiante no escuchaba. ¿Qué querías decir?

M.P.
Quiero decir que no es que los niños no puedan prestar atención. La gente se equivoca cuando los culpa de no ser capaces de estar atentos durante un buen rato. Lo que pasa es que los niños deciden no prestar atención. Si reúnes a un grupo de niños que tú crees que les cuesta estar atentos en la escuela y, en cambio, los colocas delante de una película que dura tres horas pero que realmente les interesa, la mirarán y estarán atentos durante tres horas, o ante un videojuego o cualquier otra cosa que les resulte atractiva. Pero les cuesta estar atentos cuando se trata de aprender a la vieja usanza.
Això sembla un canvi de semàntica: el crio passa de classe, però l’interessen els dibuixos animats, jugar al fútbol... Fem-li la classe amb dibuixos animats... ens adaptem més als seus interessos.  I respecte dels alumnes que sí els interessa la classe?

Eduard Punset:
¿por qué los niños pasan tantas horas con los videojuegos, jugando con el ordenador? ¿Es porque obtienen algo a cambio?
M.P.
Bueno, pues porque es la época en la que viven. Un amigo mío solía decir: "Tienes que vivir tu tiempo." Y vivimos en una era de pantallas. Hoy en día, muchas de las cosas que les interesan suceden en pantallas, grandes o pequeñas, lo que sea. No siempre va a ser así: tenemos los hologramas y otras muchas cosas. Hubo un tiempo en que la gente se quejaba porque los niños se enfrascaban en los libros y no levantaban la vista: "¿Por qué se pasan el día entre libros?", decían. Ahora, a la gente le encantaría volver a esa época.
Yo creo que es normal porque es donde radica la acción. Es ahí donde están sucediendo las cosas interesantes: en nuestros días, ocurren en pantallas de todos los tamaños, por eso pienso que es normal que los niños miren a su alrededor y vean qué hay de interesante: "Soy un niño, soy nuevo en este mundo, ¿qué hay de interesante por ahí? Ah, mira, aquella pantalla, no, allá…". Los bebés lo saben porque es ahí donde focalizan su atención. Así son las cosas y me parece sumamente interesante.
Si els interessa el que passa, no perque realment sigui interessant per a ells, si no pq. esdevé en pantalles lluminoses molt atractives. El contingut té un pes mitjà respecte del contingent. Veïem nens que no agafen voluntàriament cap llibre (limitant molt la seva imaginació visual) i resten enganxats a qualsevol pantalla. Em reitero en que tot és qüestió de proporcionalitat de distribució del temps.  Interessant llegir els comentaris externs realitzats a la web de Redes, referent al tema.

jueves, 14 de julio de 2011

VIDEO D'EN CURTIS JHONSON

En aquest video descriu el concepte de disrupció tecnológica, i les conseqüències socials imprevisibles "El Futuro es inesperado y el cambio inevitable".

Entrant a l'apartat de l'Educació postula que depen de la voluntat política, que el model actual està desvinculat de la realitat del SXXI. Avui en dia, el coneixement és practicament lliure, no és necessita un docent per accedir-hi "amb google i wikipèdia pots trobar de tot"; altre cosa és que tinguis algú que et guii en qué és important buscar, i t'ajudi a valorar les respostes trobades.
Referent a la tecnología opina que hem de "canviar el xip" i no veure-la com a complement, sinó com a plataforma. És a dir, la xarxa pot substituir a l'escola física.  En aquest punt tinc els meus dubtes, pq. si defensa que la relació alumne-mestre és més intensa mitjançant una web, que dins d'una aula amb 25 nens; trobo que realment pot mancar un component de socialització, de jocs, de contacte físic, que sense ser jo psicòleg, estic segur que fa desenvolupar positivament la personalitat dels alumnes. Encara avui, tinc la sensació, que una persona molt posada en temes informàtics, és un pèl "frikki". Clar, parlem que per l'educació personalitzada és millor SUBSTITUÏR la tradicional per la tecnològica, i jo no ho tinc tant clar. Sovint m'he aborrit a classe a difernts cursos que he fet, pq. el nivell mitjà era inferior... pero l'aïllament no es bo. Si hagués tingut una educació personalitzada, hagués esdevingut una persona més formada, més intel.ligent, més productiva... però... més feliç?
Tot i això, quan tens certa formació personal (ets un adult), o bé, com diu el ponent no tens altres recursos, una formació on-line pot ser magnífica (com una hamburguesa al Mc Donalds).
 També postula que no fomenta l'anonimat, sinó que ens deixa desenvolupar les diferències. Repeteixo com diu l'Albert "els extrems mai són bons". Si som tant diferents dels altres, no tenim gaire en comú, per tant en sentim sols.

Per cert, tot i que les noves tecnologíes apunten a facilitar la diversitat de pensament, l'accés a l'informació... Compte! per part dels Estats (que sempre miren pel nostre bé comú) s'intenta control.lar aquesta autopista de l'informació per diferents mitjans. Si ho aconsegueixen, els hi serà més fàcil encara, homogeneitzar el coneixement, i dirigir el pensament.
Publicar entrada

REFLEXIONS SOBRE LA PRESENTACIÓ DEL POWER POINT


DIMECRES 13 JULIOL 2011, RESPECTE DE LA CLASSE D’AHIR.

EXERCICI 1:  Fer un Power Point, relatiu al primer punt del temari (pag.7-19).

Va donar 30’ que es van allargar a 3-4 hores. Així corroborem la llei de Parkinson, que diu més o menys
“Tota feina ocupa el temps que ens donen”, i és cert que quan tens més temps t’ho prens amb més calma i quan vas just, t’espabiles.
És un text infumable.  Els alumnes han tingut dificultats en resumir-ho.
Només ho va enllestir un grup dels 6 existents. I vam treure les següents coclusions:
La Miriam gesticula molt amb les mans (manté la teva atenció)  El company no gesticulava gens...pot millorar
Van copiar els títuls i sota les explicacions (Trencant de lluny la norma del 7x7).
Anaven llegint títols i explicacions, amb el que no podiem seguir oïda i vista. Intentavem llegir-ho tot i escoltar:  impossible.

Millora possible:
Apendre’s les explicacions i fer sortir els títols únicament
Posar a cada pàgina nomès un títol i una explicació
Posar inicialment el títol, i després amb un “click” que sorti l’explicació.
Mirar als ulls de la gent quan parlem

El P.Point, és una eina, ara penso que molt bona, si s'encara a l'educació i no al lluïment personal (que ho fem sovint) de possar dibuixets i més virgueries. En general sóc partidari de simplificar les coses donat de que sempre estem a temps de complicar-les, o es compliquen per sí soles; i això s'ha d'aplicar a les presentacions de P.Point, donat que es fa servir l'impacte de l'imatge per fer entendre conceptes, baixant l'ús de les lletres.
Donat que això ho llegirant els companys que van fer la presentació, primer de tot, Enhorabona! han fet un treball magnífic, comparat amb el meu: no vaig ni arribar a resumir el text.

miércoles, 13 de julio de 2011

AIXÓ COMENÇA A MOLAR

Caramb, Caramb! tornem als ordinadors, i això és una conexió al blog de  L'ALBERT

LA MEVA ESPECIALITAT

Actualment em dedico a la Jardinería i Paisatgisme; és a dir manteniment, realització i disseny de nous jardins.  Es tracta d'una feina que té una part mecànica (repetitiva) i altre que és més creativa on intentes transferir la teva visió de l'armonia a l'entorn on treballes. Aquesta segona part és més agraïda, i es pot desenvolupar des de l'escriptori o taula de disseny, i també quan fas una poda de formació o contenció.